LA INDIGNACIÓ CREIX I SURT AL CARRER, PERÒ CAL QUE ARRIBI TAMBÉ A LES INSTITUCIONS

L’èxit de les manifestacions d’aquest dissabte 15-O demostren que es va estenent la mobilització ciutadana. Que cada cop som més els que constatem i ens atrevim a denunciar les injustícies de l’actual organització social i econòmica i les limitacions del sistema polític per representar el sentir de la ciutadania. Mentre augmenta l’atur, anem perdem drets i s’aguditzen les desigualtats, els grans partits actuen al dictat dels centres de poder econòmic i mediàtic, defensant les bondats de les polítiques neoliberals que ens han dut a aquesta situació.

El PP i CiU ho fan perquè respon a la seva ideologia. I el PSOE (tot i reconèixer que manté algunes diferències), perquè no ha sabut o no s’ha atrevit a enfrontar-s’hi i ha acabat fent el mateix.

Una de les principals aportacions d’aquest moviment d’indignació ciutadana és que, al funcionar sense sigles i de forma totalment unitària, ha aconseguit arribar a molta més gent que, tot i el desencant polític, connecta així amb la necessitat de plantar cara als poderosos, a les seves polítiques i als seus valors. Estem veient que aquests, amb l’excusa de la crisi, s’atreveixen a tot i ens estan fent retrocedir dècades en els drets assolits amb molts anys de lluites. Que la situació demani austeritat no té res a veure amb el repartiment tan injust dels sacrificis: retallades dels serveis més bàsics, privatitzacions, retrocessos en els drets de ciutadania i augment de les desigualtats.

El repte és ara superar la possible paradoxa de que l’època de més gran mobilització social es correspongui amb la de les institucions dominades per les posicions més descaradament de dretes. Tota aquesta energia social ara desfermada no es pot quedar al marge de la propera batalla electoral. Renunciar-hi seria deixar-los-hi massa fàcil. Certament no ens podem limitar a la política institucional per transformar la societat, però hem de reforçar les polítiques que des de baix (a l’ensenyament i la sanitat i en molts barris i pobles), però també a les institucions (en els ajuntaments i en els parlaments), porten temps plantant cara. El proper 20-N també és un dia de lluita. No deixem que al Congrés de Diputats “siguin tots dels seus”.