Un motiu per a l'optimisme

Per els i les de la nostra generació que vàrem  entrar al PSUC als anys 70, el Partit Comunista Italià, El PCI, era la nostra referència. Era la força d’oposició més important a Itàlia i el partit comunista més gran de l’Europa Occidental.

Sentíem admiració per la seva capacitat de mobilització però també per la seva capacitat de govern, el PCI governava les principals ciutats italianes i les regions més industrials i era per a nosaltres un exemple de com podrien ser les coses a Catalunya amb el restabliment de la democràcia. A més compartíem amb ells la nostra crítica a la URSS i els mateixos principis de defensa radical de la democràcia.

Admiràvem Itàlia i quan a les vacances d’estiu hi viatjàvem i ens aturàvem a les festes de l’Unità, creiem que amb aquella força podrien aconseguir un dia que Itàlia fos el primer país europeu que experimentés un canvi real  cap un sistema polític i econòmic més just. Admiràvem també els dirigents del PCI i vàrem sentir com els italians la mort d’Enrico Berlinguer.

Després les coses han canviat molt, aquelles esperances no es van convertir en realitat, divisions, manques de lideratge, polítiques erràtiques i unes aliances basades més en el repartiment de quotes de poder que en la representació dels interessos de la majoria les van esvair. Ben al contrari Itàlia ha viscut la vergonya de ser governada per un personatge com Berlusconi, que ha confós els negocis privats amb la gestió pública i ha portat la democràcia italiana als nivells més baixos des de Mussolini. Durant molts anys l’esquerra no ha sabut com actuar, tan sols la dignitat d’alguns com el President de la República, Giorgio Napolitano, ens donava alguna esperança.

Però al final quelcom va començar a canviar, la societat italiana ha reaccionat i ha dit que ja estava farta, nous actors han aparegut en l’esquerra política i social, noves dinàmiques en la mobilització i en el funcionament dels partits. Primer va ser la derrota de Berlusconi en les eleccions municipals i finalment el resultat del referèndum del passat diumenge i dilluns que, a més, ha demostrat que es poden guanyar votacions malgrat tenir en contra la majoria dels mitjans de comunicació (inclosos els públics i en concret les TV).

No hi ha res de nou, mobilització social i mobilització a les urnes l’única manera de que les coses canviïn, però avui podem ser més optimistes que ahir, Itàlia ja no es una vergonya per els que creiem en el progrés, al contrari torna a ser un exemple. Fem que això sigui possible també a Catalunya i Espanya